L'amic d'Espanya

L'andana del Clot està silenciosa. Un home de 50 anys, treu de la butxaca de la seva jaqueta una T-10 vella i caducada. La mira amb tristesa. Li dóna la volta. Encara es pot llegir com hi ha dos viatges marcats. Quan la seva filla s'acosta torna a guardar la targeta. 

- Hola pare, volia explicar-te una cosa. He fet un amic d'Espanya – li diu la noia amb la carona il·luminada. 

El pare la mira amb cara de resignació cristiana. Santa paciència, pensa. 

- I no te'l podies haver buscat de més a prop? No sé, de Catalunya, per exemple. 

- Catalunya és plena de gòtics, pare. I a tu mai t'han agradat els gòtics. 

- T'he dit mil vegades que no són gòtics, filla meva. Són heavys... 

- Heavys, gòtics, punks... Van tots de negre! Què més dóna? No t'agrada que vagi a Catalunya! 

- D'acord. Tens raó. No m'agrada que vagis a Catalunya. De fet la línia vermella no m'ha agradat mai. Prefereixo la lila. I puc saber on has conegut aquest noi d'Espanya? 

- L'he conegut a Universitat, quan l'altre dia vaig anar a visitar el tiet. És un bon jan. Te'l vull presentar. Però res d'espantar-lo amb les teves preguntetes, eh? M'ho has de prometre, pare. 

- T'ho prometo. Em portaré bé. I té nom aquest amic teu? 

- Pare! És clar que té nom! Es diu Quim. 

- Quim? M'agrada. Escolta... T'agraeixo que m'ho hagis explicat, Maria. 

La Maria l'abraça amb força i li fa un petó a la galta. Al pare se li dibuixa un somriure. Ella és l'única raó que li fa suportar viure amb el dolor d'haver perdut la dona i el fill en un bombardeig atòmic sense precedents, que ha obligat a viure els pocs humans supervivents, sota terra, amagats en els túnels del metro...